A la Mare de Déu del Far

Un patró, en sa nau de vela,

malfiant-se de l'atzar,

per sort seva, amb gran cautela,

s'endugué, en fer-se a la mar,

una Verge que ell tenia

esculpida en marbre fi.

Amb l'ensenya catalana

al bell cim del pal major

i la Verge Sobirana

venerada en son cambró,

la velera amb gallardia

vent en popa fa camí.

Va, però, tan encalmada,

que al grumet ja el pren la son,

mentre els nautes fent rotllada

cantussegen dalt del pont,

afegint-hi, quan calia,

algun glop de marrasquí.

No s'ha post el sol encara

i és de veure com la nau

dins la mar, que de tan clara

és diàfan vidre blau,

pals i antenes reflectia

amb les veles al garbí.

Amb les cordes emmelades

per la llum del sol que mor,

se l'enduen les onades

com si fos una arpa d'or,

mentre gaia simfonia

sap brodar-hi el ventolí.

El patró, que al lluny esguarda

el sol que ara dóna el tomb,

d'un gran núvol sent basarda

pel color que té de plom;

i el semblant també prenia

del fatídic Drac marí.

És Satan, que, sense espera,

contra el bon patró i sa gent,

amb fuets de llampeguera

i bramuls de tro i vent,

les vils Fúries els atia

que per sang tenen verí.

Tan rebufen ses estranyes,

que es transformen tot seguit

les onades en muntanyes,

i amb son vel de dol, la nit,

mar i cel tan enfosquia

que el veler va a l'endeví.

— Per a vèncer tants obstacles,

no val res el nostre esforç;

al bon Déu que fa els miracles

adrecem els nostres cors,

mitjançant la Verge pia

que ens ofrena el Fill diví.

Mar enllà, fosca i deserta,

al fulgor del llamp veureu

com tots ells, sobre coberta,

de genolls, braços en creu,

recomanen a Maria

tregui a port el bergantí.

I li fan la prometença

que, si amaina el temporal,

la duran, en recompensa,

al bell cim del pic més alt

que s'albiri en rodalia

quan es faci de matí.