Goigs a la Verge de Núria
A. Massana i Bertran
Verge de la vall de Núria,
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria
i en vostres vestits daurats,
oïu l'eterna cantúria del vent
i les tempestats;
Verge de la vall de Núria
a Vós vénen les ciutats.
Vers Vós avancen incertes
per les altes quietuds
i els camins desconeguts
de les grans serres desertes.
Troben rius que naixent van
en els regnes dels pastors,
i ramats esquellejant
lentament pasturadors.
Van pels cims celestials
sobre les muntanyes nues...
Les congestes brillen crues
amb blancures immortals.
Van per augustes carenes
on, del buit amb els afanys,
troben, abocant-s'hi a penes,
el fons de les valls serenes
les mirades blavoses dels estanys.
I del vent sota la fúria,
menyspreuador dels sentits,
amb els sentits desmaiats,
se'n baixen a la foscúria
de la vostra vall de Núria
voltada de soledats.
Aquí ens teniu Verge tosca
vagament cercant redós,
en el clos misteriós
de vostra capella fosca.
Cau la nit per tot arreu.....
nostre cor torna's psalteri
pressentint el sant misteri
tremolós de vostra veu.
Per què'ns mireu, Verge santa,
amb aquests ulls tant oberts?
Doneu-nos l'esgarrifança
dels vells miracles complerts!
Castigueu nostre sentit
am tant d'oblidades febres!
Deu ànima a les tenebres!
Deu-nos la fe de la Nit!.....
Que demà, quan surti el sol,
tornarem a pendre'l vol
per les serres encantades,
i els camins de les cascades
seguirem de sol a sol.....
Les cascades, que s'estan
allà lluny canta que canta,
tot trenant i destrenant
llur blancura ressonanta
sobre'l negre mur gegant.
Copsats per negres alçaries,
eixordats de la remor,
anirem avall com l'aigua
per les goles solitàries
plenes d'abismes i frescor.
Quan a l'última portella
tot el cel s'eixamplarà,
amb alegria novella
veurem la plana més bella
i la verdor que s'hi fa.
A l'hivern, quan neva i plou,
i la ciutat se remou
brillant d'insomnis i fúria,
nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
l'immòbil Verge de Núria
voltada de soledats.