Elegia eterna

El papalló no li ha dit mai:

no gosa revelar-li son mal;

però glateix d'amor per una rosa

que idolatra a la brisa matinal.

La brisa matinal enamorada

per la boira es desviu

i la boira perduda i afollada,

decandint-se d'amor, adora el riu,

adora el riu.

Mes, ai!, el riu enjogassat fugia,

enjogassat, de penyal en penyal.

La boira enamorada el riu seguia,

i a la boira la brisa matinal.

En tant, veient-se abandonada i sola,

s'ha desfullat la flor,

i al damunt d'aquell tronc sense corolla

s'atura el papalló, clou l'ala, i mor.

Ah! Clou l'ala i mor, clou l'ala i mor.