Serenada d'hivern

Clou les parpelles en ton llit

i que la son hi sia;

mentre en l'angoixa de l'oblit

canto per tu, l'aimia;

que fins la mort de mon delit

acabi en melodia.

Oh si ton llit meravellat

que ton bell cos havia

fos, a punt d'alba, turmentat

com jo, de gelosia,

i, com un núvol encantat,

no et deixés veure el dia!

Car, filla fosca del matí,

arreu on facis via,

veuràs penar, veuràs llanguir

i no hi daràs metgia;

ets feta a plaure i a fugir,

que ésser fidel mustia.

Si el pobre cor sense recers

que ta finestra espia,

si el pobre cor occir pogués

amb una melodia!

Si l'amor meva emmetzinés,

encara t'amaria.

Qui t'ha cantat el villancet,

no és un llaüt, aimia;

no és el poruc violinet

ni la viola pia;

és una mica de vent fred

i de malenconia.