Cant Espiritual

Si'l mon ja es tant formós, Senyor, si's mira

am la pau vostra a dintre de l'ull nostre,

què més ens podèu dâ en una altra vida?

Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el còs que m'heu donat, Senyor, i el cor

que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Am quins altres sentits me'l farèu veure

aquest cel blau damunt de les montanyes,

i el mar immens, i el sol que per tot brilla?

Dèu-me en aquests sentits l'eterna pau

i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «—Atura-t»

sinó al meteix que li dugué la mort,

jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria

aturâ a tants moments de cada dia

per fê-ls eterns a dintre del meu cor!...

O es que aquest «fê etern» es ja la mort?

Mes llavores, la vida, què seria?

Fóra l'ombra no més del temps que passa,

i l'ilusió del lluny i de l'aprop,

i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,

enganyador, perquè ja tot ho es tot?

Tant se val! Aquest món, sia como sia,

tant divers, tant extens, tant temporal;

aquesta terra, am tot lo que s'hi cria,

es ma patria, Senyor: i no podria

esser també una patria celestial?

Home só i es humana ma mesura

per tot quant puga creure i esperar:

si ma fe i ma esperança aquí s'atura

me'n farèu una culpa més enllà?

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encare allí voldria esser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tant belles,

si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,

per què aclucâ-ls cercant un altre com?

Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!

Ja ho sé que sou, Senyor; pro hont sou, qui ho sab?

Tot lo que veig se vos assembla en mi...

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

I quan vinga aquella hora de temença

en que s'acluquin aquests ulls humans,

obriu-me'n, Senyô, uns altres de més grans

per contemplar la vostra faç immensa.

Sia-m la mort una major naixença!