Enyor

Quan es perden els ulls en el brancatge

d'un arbre espès, tot verd, on gairebé

no entra l'or pacífic del capvespre,

oh, quin eyor ens ve!

Hi ha dies que les ànimes s'escapen

al floc de núvol, en el cel perdut;

hi ha dies que el camí de cada dia

ens sembla inconegut.

El nostre enyor ens ve de quan no érem.

Quina incertesa al caminal on som!

Oh bla sojorn, oh quietud bressada

que la vida interromp!