Leda
J. Magrané Figuera
L'aigua rissa un aire fi
— estrofa de blaus, carícia —
i acusa sedes recents,
presó de llunes fingides.
Sobre el cristall, una obaga
divina fressa lasciva.
Ona i plomes en flagell.
Nervi de roses. Enigma.
Marbres de l'instant s'encenen
vora la fuga imprevista.
Pompa, silenci, fatiga.
Corba de blancs i d'espines.
L'escenari entremalia
la procacitat maligna.