El vent de la tardor

El vent del la tardor sacut els arbres;

la nit és molla i freda.

Emboçat en ma capa,

cruso a cavall la selva.

Mentres cavalco, al davant meu galopen

mos pensaments alegres,

i alegrament me porten a la casa

de l'estimada meva.

Lladren els gossos; els criats acuden

amb antorxes enceses

i, fent trincar els esperons, me'n pujo

per l'escala de pedra.

Dintre una cambra entapissada i clara,

ben perfumada i tèbia,

m'espera mon amor. Entre sos braços,

me rebato amb delera.

El vent rondinava entre el fullam. Les branques

del roure xerrotegen:

“on vas, foll cavaller?, què vols, què logres

amb tes boges quimeres?”