Liliana

Liliana et diu el món, dolcíssima Liliana,

del lliri blanc nascuda, perfumada i gentil

com l'oreig olorós d'una encantada plana,

on sembra l'ametller fràgils volves d'abril

com blanca neu tardana.

Enllà on se perfuma l'espai i fa bonança

en l'espessor dels lliris que encensen collvinclant-se

com la dea d'amor prengué forma l'onada,

sorgeix ton cos de fada

i obre els ulls a la vida,

en mig de la florida,

ta forma reposada

vivent o somiada.

Ets bella, misteriosa, Liliana et diu el món,

t'envolta somniós perfum d'una balada;

tos bucles són d'or fi, el teu mirar profond,

ta veu desvanescuda és la veu enyorada

que arriba d'altre món.

Prens forma com un somni de damisel·la altiva

que fa reviure els cors i en els torneigs activa

als campions que enlairen l'oriflama cristiana,

dolcíssima Liliana,

de dolç mirar suau,

profund com un cel blau,

llunyana enamorada

vivent o somiada.