Damunt de tu només les flors

Damunt de tu només les flors

Eren com una ofrena blanca:

La llum que daven al teu cos

Mai més seria de la branca;

Tota una vida de perfum

Amb el seu bes t'era donada.

Tu resplendies de la llum

Per l'esguard clos atresorada.

¡Si hagués pogut ésser sospir

De flor! Donar-me, com un llir,

A tu, perquè la meva vida

S'anés marcint sobre el teu pit.

I no saber mai més la nit,

Que al teu costat fóra esvaïda.